Thais Bonilla // El passat 9 de juliol es va celebrar el segon aniversari de la independència del Sudan del Sud. Una celebració agredolça pel país més jove del món. La seva població segueix vivint sotmesa a les dinàmiques d’una guerra civil, tot i la signatura en 2005 d’un tractat de pau i la independència establerta en 2011 a través d’un referèndum recolzat multitudinàriament pels sud-sudanesos. Ara, els conflictes interns i la lluita pels recursos dificulten el desenvolupament del país, que afronta una de les etapes més dures d’un conflicte armat: el camí cap a la pau.
Organitzacions com Nonviolent Peaceforce treballen al Sudan del Sud per facilitar una resolució del conflicte protagonitzat per la societat desarmada. Florington Aseervatham és coordinador de projectes al país. Un Peacekeeper (mantenidor de pau), que treballa per capacitar la població en el desenvolupament de sistemes de protecció propis, amb especial atenció a infància i dones.
Aseervatham coneix el conflicte de prop. De nen va viure la guerra de Sri Lanka. 26 anys de guerra civil amb el Govern i els Tigres d’Alliberament de la Terra Tàmil (LTTE) com a protagonistes. La seva vida semblava condemnada a adquirir la violència com a eina de defensa davant un context en què la guerra semblava l’única forma de supervivència. Trobar-se amb Nonviolent Peaceforce li va obrir una altra perspectiva de la resolució de conflictes. Des de fa quatre anys treballa perquè la seva experiència serveixi a que nens i nenes tinguin una alternativa al nou País del Nil.
Recentment, ha visitat Barcelona per informar a NOVACT dels projectes que es desenvolupen a la zona amb el suport de l’Institut.
Quan comences a valorar la no violència com a metodologia important per a la resolució de conflictes?
Quan ets un nen nascut al conflicte penses que això és la vida normal i pots caure en la violència com a resposta al que passa. No obstant això, hi ha sempre un moment crucial que et fa replantejar-te la realitat que vius. Per a mi aquest moment va tenir lloc quan van venir a casa meva, a Sri Lanka, a matar-me. Però, aquest moment arriba també quan et mostren que hi ha alternatives i que pots ajudar al teu poble centrant-te en el manteniment de la pau a través de la societat civil desarmada.
Quines són les majors dificultats que trobes en el treball diari a Sudan del Sud i com és la vida diària allà pels i les sud-sudanesos?
És més dura que la que vaig viure a Sri Lanka. Tot és un repte al Sudan del Sud. Es necessita molt compromís i dedicació per fer veure a la població que hi ha una vida millor. La majoria de nens i nenes, població amb la que més treballo, viuen en situació de carrer i estan exposats a una violència extrema. Per això treballem en millorar les estructures locals de protecció a la infància. Hem començat a millorar les capacitats d’actors locals, amb gran atenció a les dones, perquè utilitzin els mecanismes de la no violència per protegir nens i nenes. Tot això es desenvolupa entre dificultats intrínseques als conflictes del país com desplaçaments massius, cultius arruïnats, destrucció de béns i interrupció de serveis essencials com la sanitat i l’educació. Però, tot i així la comunitat sap que nens i nenes són el futur de la nació.
“La vida al Sudan del Sud és més dura que la que vaig viure a Sri Lanka”
Quan vas començar a treballar amb Nonviolent Peaceforce a Sudan del Sud?
Fa uns quatre anys. Quan vaig arribar teníem poca presència al país. Ara, ens hem expandit molt en resposta a la inseguretat i les creixents necessitats de protecció de la població. Vaig començar a treballar gràcies al finançament d’un projecte dur de protecció a la infància que es desenvolupa prop de Juba, la capital.
Per què dius que era un projecte dur?
Desenes de milers de persones han emprès llargs viatges des de Sudan per viure al Sudan del Sud en situacions de gran amuntegament … En aquestes multituds hi ha nens i nenes que viatgen sols o que busquen reunificar-se amb la família, dispersa al país. Amb aquest projecte ens encarreguem d’ajudar a la reunificació, afavorint la seguretat dels més petits i localitzant a la seva família. És un procés llarg i es necessiten molts recursos humans. És una experiència molt traumàtica per a molts nens i nenes. Actualment, tenim més de 450 casos de reunificació reeixida.
“La gran pregunta és quan les organitzacions humanitàries i l’ajuda internacional es centraran en començar a posar les bases per al desenvolupament del país i que així la pau tingui algun sentit”
Parles constantment de reptes i dificultats al país, però creus que Sudan del Sud es troba en millor situació ara que fa dos anys?
Sudan del Sud està celebrant el seu segon aniversari d’independència ara, el seu poble està molt content, però sens dubte el dia més feliç per a la gent va ser durant el referèndum, aprovat pel 99% de la població. No obstant això, les dinàmiques de la guerra s’han trobat amb les traves dels conflictes interns del país [el conflicte entre els Murle i les forces Lou Nuer, conegudes com l’armada blanca, per exemple].
La població vol que el seu país es desenvolupi, però aquestes confrontacions fan que la democràcia estigui com flotant, sense unes bases reals. És una pena, encara que és cert que les organitzacions civils i les agències internacionals estan treballant dur amb el govern per trobar una solució.
© Foto: www.globalpost.com
És important la cooperació internacional per a la resolució del conflicte al Sudan del Sud?
Per a la resolució de conflictes és vital, perquè s’estan focalitzant en desenvolupar la resposta primerenca i d’emergència dins del conflicte. Molts estats de Sudan del Sud viuen conflictes interns, quantitat de civils fugen d’aquestes zones i se sumen a les persones refugiades de conflictes veïns, com la República Democràtica del Congo. Això fa que sigui un país extremadament convuls on dissenyar i implementar projectes de reducció del conflicte no és viable sense l’ajuda internacional, perquè la població i el govern ja estan introduïts en la dinàmica de la guerra. Però, la gran pregunta és quan les organitzacions humanitàries i l’ajuda internacional es centraran en començar a posar les bases per al desenvolupament del país i que així la pau tingui algun sentit.
No penses que això és una tasca del Govern? En què està treballant en aquests moments?
El Govern està treballant dur en construir capacitats governamentals estructurals. Estan treballant amb persones expertes d’altres països i estan aplicant allò après per a la difícil tasca de crear l’estat. Per exemple, el Govern és l’últim responsable de les persones refugiades i les persones desplaçades del seu propi país i estan intentant centrar els seus esforços a través de la Comissió d’Assistència i Rehabilitació. Intenten fer-ho el millor que poden amb l’ajuda de les ONG, però el gran repte el tenen amb les seves relacions amb Sudan.
El conflicte és ara pel petroli?
Ara és un conflicte de recursos, sí. És la clau per la qual molts països s’estan acostant al Sudan del Sud, interessats només pels seus recursos, el que dificulta el desenvolupament propi. Haurien de tenir l’obligació de donar suport a aquesta petita nació en la construcció de pau. Cal identificar els reptes i ajudar al govern en la creació d’una agenda per resoldre els problemes interns. D’aquesta manera s’afavoriria la pau real per al poble de Sudan del Sud.
“Molts països s’estan acostant al Sudan del Sud, interessats només pels seus recursos, el que dificulta el desenvolupament propi”
Fa pocs dies, un membre de les Nacions Unides en la seva visita a Sudan del Sud va demanar que es considerés l’ús de drones (avions no tripulats) i helicòpters blindats al país, a causa de les dificultats que els peacekeepers patien per protegir als i les civils. Què en penses?
Això està relacionat amb els peacekeepers de Nacions Unides [UN Peacekeepers]. Nosaltres com Nonviolent Peaceforce no compartim la seva manera de construir la pau, però ens hem adonat de l’enorme valor de treballar conjuntament en algunes àrees. Els problemes que tenen deriven de que les comunitats en veure’ls amb armes, els relacionen amb l’opressor. Dones i nens tenen molta por de les armes. Així que quan hem treballat amb UN Peacekeepers, el seu paper ha estat la protecció al voltant de la comunitat i el nostre, el de parlar amb les persones per identificar els impactes del conflicte i facilitar la construcció dels seus propis mecanismes de protecció. Donem a la gent l’espai per expressar les seves preocupacions, obrim un fòrum on la gent té llibertat per parlar. Si no ho fas d’aquesta manera, la violència persisteix dins de la població. Així que la nostra tasca és diferent. Convencem a les comunitats perquè trenquin la cultura del silenci, que llancin idees i que s’adonin de la seva pròpia capacitat per desenvolupar mecanismes de protecció. Cal donar-los l’oportunitat i ho faran.
© Foto: www.undp.org
Són els sistemes d’alerta primerenca, també conegudes com CEWERS, un sistema propi de protecció?
Sí. Els Sistemes d’Alerta Primerenca són una manera de fer que la població estigui preparada i atenta a que alguna cosa passarà. S’han creat grups tècnics, sobretot a la zona de Equatoria Occidental on entren en conflicte grups de la República D democràtica del Congo i d’Uganda, amb atacs constants de la Lord’s Resistance Army (LRA). Els Grups estan compostos pel govern, organitzacions civils, grups religiosos, grups juvenils i associacions de dones. Aquests han millorat les seves capacitats per analitzar i resoldre les alertes primerenques d’un conflicte i han creat una xarxa. Així, si hi ha alguna bomba o moviment de grups armats a la zona s’avisa a través de la xarxa creada. El Govern immediatament mobilitza recursos i en el moment arriben a la zona per oferir protecció o ajuda. És molt efectiu. La trucada d’alerta primerenca es fa per ràdio, per telèfon mòbil o a través d’altres formes de comunicació de la pròpia comunitat. Fins i tot hi ha zones on una persona va amb bici rapidíssim fins a les oficines centrals del govern a avisar del problema.
Sense CEWERS, es donarien greus problemes massius, perquè no es donaria temps de reacció a la població davant el conflicte.
“Som conscients que sense pau no hi ha desenvolupament possible”
Quan podrem parlar del Sudan del Sud com un país en pau?
El país tindrà la pau quan el procés de desarmament s’hagi completat, quan s’implementi una bona reintegració, quan els polítics i els líders tribals s’ajuntin per parlar sobre la pau conjunta… Quan tot això passi, llavors podem esperar la pau al Sudan del Sud. Això requereix diversos anys, perquè el primer canvi ha d’arribar dels individus per estendre’s per la família, les comunitats, els estats i, finalment, al país sencer.
Les organitzacions de la societat civil són molt fortes allà i ho estan fent el millor que poden per portar la pau al seu país. Les ONG i les organitzacions internacionals estem per promoure i crear l’espai per a que això passi. Som conscients que sense pau no hi ha desenvolupament possible.
