Laila Serra // El passat dimecres 23 d’abril el primer ministre de Hamàs, Ismael Haniyeh i una delegació de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) liderada per Mahmoud Abbas van signar a Gaza un acord que posa fi a set anys de rivalitat i acèrrima divisió interna.
El pacte entre les dues faccions palestines es va signar a tant sols sis dies d’acabar-se el termini per arribar a un acord marc entre Abbas i Netanyahu i poder prolongar així el període de negociacions. La reconciliació interna palestina va esdevenir el cop de gràcia al debilitat procés de pau, ja que just després Israel anunciava la suspensió de les negociacions al·legant que Abbas hauria d’escollir entre fer la pau amb Hamàs o la pau amb Israel, ja que segons Netanyahu, les dues coses són incompatibles.
El representant de l’Estat d’Israel però, no es va limitar a fer declaracions, sinó que va anul·lar la reunió amb l’administració palestina que tenia programada aquella mateixa tarda per prolongar els acords. Va ordenar també el bombardeig de la Franja de Gaza, que va causar dotze ferits, entre els quals hi havia menors d’edat. El primer ministre hebreu anunciava també que imposaria sancions econòmiques i afirmava que Israel no dialogarà mai amb Hamàs, organització que no reconeix l’Estat d’Israel. Pel que fa a la delegació palestina, Abbas ha assegurat que “no hi ha contradicció alguna entre la reconciliació i la negociació amb Israel”.
Hamas i Fatah en una sola direcció
Per altra banda, el pacte de reconciliació, que es basa en els Acords del Caire de 2011 i en la Declaració de Doha de 2012, anirà seguit en un futur pròxim de la instauració d’un Govern d’unitat que presidirà l’actual president de l’Autoritat Nacional Palestina Mahmud Abbas. Un cop ratificat aquest govern d’unitat pel Parlament es procedirà a preparar les primeres eleccions legislatives conjuntes en vuit anys. Si els terminis es respecten, es calcula que les eleccions es podrien celebrar el gener del 2015.
Segons l’acord, Hamàs es compromet a respectar tots els pactes firmats prèviament per l’ANP i l’OAP amb Israel, el que en principi suposaria el reconeixement d’Israel per part de Hamàs.
Rami Hamdallah, Primer Ministre palestí ha fet el primer pas quan, escassos dies després de l’acord de reconciliació, ha presentat la seva dimissió per tal de prosseguir en la dissolució de l’actual govern i establir una nova estratègia d’unitat formada per totes les faccions polítiques palestines.
En una roda de premsa celebrada diumenge al vespre al Palau Presidencial de Ramallah (la Muqata) Saeb Erekat, del Palestinian Central Council, principal òrgan de l’OAP i comitè negociador, anunciava que dins les seves prioritats està aturar la despalestinització de Jerusalem, i el procés de judaització creixent que viu la ciutat santa, ocupada des de 1967 per Israel.
L’OAP ha anunciat en un comunicat emès la passada matinada, que degut a la falta de resposta israeliana al procés de pau, es buscarà el reconeixement i l’adhesió de Palestina a 60 nous tractats i organismes internacionals relacionats amb l’ONU per dur Israel al tribunal de l’Haia com a criminal de guerra, i prosseguir per a que Palestina sigui reconeguda com a Estat de ple Dret a Nacions Unides.
Javier Abu Eid, assessor de l’equip negociador palestí, ha declarat a la Directa la importància de que aquest pacte no és tant sols entre Hamàs i Fatah, sinó entre el moviment islamista i totes les faccions polítiques palestines, sent aquest un pas necessari per tal de que el poble palestí resti sota el mateix paraigües polític. Abu Eid esmenta que la prioritat d’aquest nou govern format per professionals independents i no per polítics, serà la de convocar eleccions, reconstruir Gaza, recuperar la legitimitat a la Franja, i donar serveis a tota la població Palestina de Cisjordània. L’assessor ha valorat la reacció israeliana com una clara mostra de falta de voluntat per aconseguir una pau justa al conflicte israelià-palestí.
No obstant, el naufragi del procés de pau —tutelat pels EEUU— no ha estat tant sols pel pacte d’unitat interna palestina sinó que anava a la deriva des que Netanyahu va incomplir el seu comprimís d’alliberar la quarta i última tanda de 104 presos de llarga durada (ingressats a presó abans dels acords d’Oslo l’any 1993), que havien de ser alliberats el 29 de març.
El pacte suscita reaccions en la comunitat internacional
Catherine Ashton, representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, ha declarat que “la UE espera que el nou govern defensi el principi de la no violència, i mantingui el seu compromís amb l’assoliment d’una solució de dos estats i per a una resolució pacífica negociada del conflicte israelià-palestí, i l’acceptació d’acords i obligacions previs, entre ells el dret legítim d’Israel a existir”.
Pel que fa a l’ONU, ha rebut amb cautela la noticia i el seu portaveu ha assegurat que “la unitat és benvinguda si es basa en els compromisos de l’OAP i sota el lideratge del president Abbas”.
Sense massa confiança en el pacte
Lluny de les elits polítiques, a peu de carrer es respira certa indiferència i escepticisme. La població no sembla massa confiada en que el pacte aporti canvis significatius en el futur de Palestina degut a la falta de lideratge, i sospita que aquests acords responen a interessos de caire més aviat personal i de partit. L’absència del Front Popular per l’Alliberació de Palestina (PFLP), segona força secular després de Fatah, s’ha fet notar. La representat del PFLP Khaleda Jarrar ha declarat a La Directa que estan d’acord amb el pacte però esperen que es pugui implementar i no es quedi en simples declaracions d’intencions com va passar amb l’acord del Caire. Així mateix Jarrar opina que les negociacions de pau es reprendran, tot i que el PFLP s’hi ha mostrat en contra, ja que segons afirma, Israel instrumentalitza les negociacions per cobrir el seu pla sobre terreny que és la construcció d’assentaments.
Mahmoud Zawahre, professor i veterà activista de la resistència popular opina que la gent no es mostra optimista degut als previs intents fallits, però sobretot degut a la por d’un conflicte intern, que ha durat 7 anys. Zawahre opina que tot i que els interessos que hagin conduit a les dues parts a unir-se puguin ser dubtosos el resultat serà positiu ja que farà que la població palestina pugui unir-se a combatre el veritable ocupant que és l’Estat d’Israel i s’oblidi de les friccions internes. Així l’activista conclou que la reconciliació és una necessitat mútua dels dos partits per tal d’afrontar el projecte israelià de colonització.
*Article publicat originàriament a La Directa online.
