Abel Riu. Politòleg especialitzat en els països de l’antiga URSS i col.laborador de NOVACT // Ucraïna afronta unes hores clau per al seu futur. Segurament, les més decisives de cara a la resolució final del conflicte des que el passat mes de novembre s’iniciés una crisi social i política que ha sacsejat el país a tots els nivells, i que de bon principi s’ha caracteritzat per comptar amb múltiples dimensions tan a nivell intern com internacional. En aquest sentit, el que va començar amb el naixement del moviment de protesta civil conegut com a Euromaidan -sorgit arran de la renúncia de Yanukovitx a signar l’Acord d’Associació amb la UE- va evolucionar durant els mesos d’hivern en forma d’una extensió de manifestacions i d’iniciatives de caràcter popular, les quals van venir acompanyades d’una creixent conflictivitat i d’una escalada de la violència entre el govern i els participants en aquestes mobilitzacions, forçant en última instància la caiguda del president Yanukovitx el mes de febrer, la qual va anar seguida del nomenament d’un president provisional i d’un nou govern. La resposta per part de Moscou no es va fer esperar, i es va produir en forma d’ocupació militar i posterior annexió de Crimea, mitjançant un referèndum de dubtosa legalitat. L’autoproclamació de les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk com a ens independents a principis d’abril, amb la revolta dels milicians prorussos i la posterior organització d’uns referèndums d’autodeterminació, han marcat l’últim capítol d’una història que sembla no tenir fi. Tot plegat en el context d’un constant increment de les tensions entre Rússia i occident, amb acusacions creuades, propaganda, desplegaments militars prop de les fronteres amb Ucraïna, i l’aplicació de sancions econòmiques.
És precisament la situació que viuen actualment les regions de Lugansk i Donetsk –situades a l’extrem més oriental del país- on es troben els principals focus de tensió a nivell tant intern (entre Kíev i els rebels) com extern (entre les autoritats russes i ucraïneses, recolzades aquestes darreres pels EUA i la UE). Una part important d’aquestes dues regions es troba en aquests moments controlada per grups de milicians prorussos formats tant per ciutadans de la zona com per voluntaris arribats de Rússia i d’altres zones de l’antiga URSS, entre els quals hi ha grups de txetxens amb experiència militar als conflictes del Caucas Nord. Es tracta d’un contingent molt heterogeni, amb diferents caps militars i polítics visibles (existint certes tensions entre alguns d’ells, les quals han provocat canvis en la cúpula durant les darreres setmanes), i els seus objectius són bastant difusos, anant des dels que reclamen la federalització d’Ucraïna fins als que reivindiquen l’annexió d’aquestes dues regions per part de Rússia, passant per aquells que reclamen la independència com a fi, generant una amalgama de reivindicacions i declaracions en la qual sovint es confonen objectius reals i maniobres de pressió de cara a unes negociacions amb el govern ucraïnès.
La població d’aquestes províncies –el conjunt de les quals forma la coneguda com a regió del Donbass, una de la més industrialitzades del país i principal motor econòmic d’Ucraïna- ha mostrat, des de fa alguns anys, un sentiment de greuge comparatiu pel suposat espoli econòmic que pateixen respecte a Kíev i les regions occidentals del país (les menys desenvolupades econòmicament), un sentiment que s’ha incrementat durant els darrers mesos i que ha eixamplat la distància política i social que separa aquesta regió de la resta del país. Davant la inoperància de l’exèrcit, una part important de la resposta militar de Kíev a la rebel·lió en aquestes regions s’ha produït utilitzant la recentment creada Guàrdia Nacional, i també mitjançant els diferents batallons de voluntaris sorgits durant els darrers mesos (Azov, Dneper, etc.) formats alguns d’ells per membres de les denominades autodefenses de l’Euromaidan, amb una presència gens menyspreable de militants ultranacionalistes.
El conflicte en aquestes dues regions ha viscut una forta escalada durant les darreres setmanes. L’ofensiva per part de les forces pro-governamentals sobre les zones controlades pels rebels s’ha intensificat, i per la seva banda els milicians prorussos també han realitzat un seguit d’assalts -sobretot a la seva rereguarda- per assegurar-se el control sobre la frontera amb Rússia a la regió de Lugansk. Segons les darreres dades publicades per Nacions Unides, el balanç provisional dels enfrontaments és de 423 persones mortes –dels quals al menys 257 són civils– tot i que probablement les xifres reals siguin encara més elevades. En aquest context, durant les darreres setmanes s’han succeït una sèrie d’atacs injustificats sobre la població civil per part de forces governamentals, com el bombardeig sobre la ciutat de Slaviansk del dia 8 de juny on van morir almenys 5 persones, o l’atac aeri sobre Lugansk del dia 2 del mateix mes, que va provocar 8 morts i 28 ferits segons la OSCE. Uns fets sovint silenciats per la majoria de mitjans a casa nostra, i que se sumen a altres violacions de drets humans comeses a la zona com l’assassinat de civils desarmats del passat dia 9 de Maig a la ciutat de Mariupol a per part d’unitats de la Guàrdia Nacional. Representants de l’organització Human Rights Watch desplegats a la zona han denunciat el bombardeig d’àrees residencials per part de forces governamentals -impactant i destruint parcialment edificis de vivendes i inclús hospitals- recordant a les autoritats ucraïneses la seva obligació d’actuar en tot moment d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. Per part dels rebels també s’ha produït un nombre indeterminat d’abusos i segrestos, com el d’un grup d’observadors de la OSCE que a hores d’ara encara es troben en parador desconegut. Diversos periodistes també han mort o han desaparegut a mans tan de rebels com de forces governamentals. Com a conseqüència d’aquest deteriorament de la situació, amb l’ús cada cop més freqüent d’artilleria, són cada cop més els ciutadans de la zona que decideixen abandonar la regió, molts d’ells en direcció a Rússia, i segons un informe de Nacions Unides ja són 34.000 els refugiats que ha marxat de la zona fugint del conflicte.
Tot govern té dret a exercir el seu poder sobre el territori en el qual és sobirà, però aquesta “operació anti-terrorista” (com la denomina Kíev) es porta a terme precisament en unes regions on la població ja estava majoritàriament en contra del nou govern ucraïnès format el mes de febrer arran de la caiguda de Yanukovitx, i segons una enquesta publicada per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíev a finals d’abril, el 72,1% de la població a la regió de Donetsk i el 70,4% a la regió de Lugansk el consideren il·legal. En aquest sentit, de cara a les negociacions que estan tenint lloc en aquests moments entre Putin i el nou president ucraïnès Petro Poroshenko i en vistes a una possible resolució del conflicte, és important recordar que no només ens trobem davant d’un enfrontament militar el qual es pugui resoldre amb un alto el foc, sinó que existeix també una desconnexió política per part de la majoria de ciutadans de Lugansk i Donetsk envers el nou statu quo sorgit a Ucraïna arran de la caiguda de Yanukovitx, amb el qual una gran majoria no se senten representats. Un trencament que molt probablement s’ha profunditzat durant les darreres setmanes com a conseqüència de l’escalada bèl·lica i les morts de civils.
Cal no oblidar tampoc que les revoltes armades en aquelles regions es van produir després de setmanes de manifestacions i mobilitzacions en moltes ciutats del sud i l’est d’Ucraïna en favor d’un procés de descentralització al país, una opció recolzada pel 79,5% dels habitants de Donetsk i el 76,1% a Lugansk, i també força majoritària en altres zones del sud-est. Unes demandes que en el seu moment van ser totalment ignorades per les noves autoritats ucraïneses, i que si de bon principi s’haguessin adreçat per vies exclusivament polítiques per part del nou govern central és possible que no s’hagués arribat a la situació actual. Durant els darrers dies s’ha fet públic el pla de pau presentat pel president Poroshenko, en el qual entre d’altres punts es recull el compromís d’impulsar una reforma de la Constitució que inclogui mesures per descentralitzar el poder a nivell territorial (cal recordar que Ucraïna compta amb un dels sistemes polítics més centralitzats del continent). Unes promeses que per a molts ciutadans a Donetsk i Lugansk arriben tard, i les quals consideren no legítimes al venir d’un govern que ha bombardejat les seves cases, les seves escoles i els seus hospitals.
La resolució al conflicte i la reconciliació nacional han de passar per la formació d’un statu quo que d’una banda representi la nova majoria política a Ucraïna i el seu desig d’avançar cap a una major integració amb la Unió Europea, però en el que alhora tots els ciutadans puguin sentir-se integrats i no es produeixin discriminacions en funció de la identitat o l’opció política, representant la complexa realitat que caracteritza el país sobretot a nivell territorial. A més a més, la pacificació i resolució definitiva del conflicte intern són un requisit sine qua non per a què les mesures democratitzadores i anticorrupció de les quals va fer bandera el moviment Euromaidan tinguin cabuda a Ucraïna, les quals es fa molt difícil implementar en un context de divisió i en una situació de “línia de front bèl.lic”, on abunden les mesures excepcionals pròpies d’un país en conflicte. No es pot construir una democràcia en un context on les violacions dels drets humans en algunes de les seves regions són i han estat una constant durant els darrers dos mesos, i és per això que, més enllà dels compromisos als quals puguin arribar el govern rus i ucraïnès, la pacificació, la justícia, el diàleg interregional i la comprensió mútua entre ciutadans són en el cas d’Ucraïna la millor garantia per a la construcció d’un país millor i amb possibilitats de subsistir a llarg termini.
