El passat 25 de febrer es va celebrar a l’Edifici Històric de la UB una jornada de debat i intercanvi de propostes al voltant de la pregunta “És possible un altre tipus de seguretat?”. Una cinquantena de persones van assistir a l’acte, organitzat per la Fundació Solidaritat UB i NOVACT-Institut Internacional per l’Acció Noviolenta, amb la col·laboració de la coalició Defensar a qui Defensa.
Durant prop de dues hores, persones expertes en la matèria i representants polítics van facilitar un anàlisi sobre la possibilitat d’establir un altre tipus de seguretat centrada en els drets humans i la llibertat de la ciutadania. Alguns punts van ser coincidents a totes les intervencions: és necessària una formació en drets humans als cossos policials, cal separar els interessos polítics de la seguretat ciutadana i sobretot, eliminar el concepte de por per justificar el control social.
La seguretat no és neutral al poder
“Fins a quin punt se’ns està induint a tenir aquesta necessitat de seguretat?”, així va començar la seva intervenció l’advocada penalista i membre de l’ICAB, Laia Serra, posant en dubte que la seguretat tingui un “posicionament neutre o social” i afirmant que, en alguns casos, “es tracta d’un negoci”. Segons Serra, cal incorporar una nova concepció “on el ciutadà no sigui objecte de la seguretat, sinó subjecte de drets”, i on els membres dels cossos policials i de la classe política tinguin “vocació de servei, cultura de drets, una concepció de l’espai públic com a lloc de participació i entenguin la protesta com a dret de la ciutadania”.
Per la seva banda, el doctor Amadeu Recasens i Brunet, expert en seguretat i exdirector de l’Escola de Policia de Catalunya, va definir la seguretat com “la demanda generada per la por a patir una violència”, i va advertir que “és inútil parlar de seguretat sinó actuem sobre l’entorn i des de l’exercici del poder per acabar amb aquesta por.”
Coincidint amb l’advocada Laia Serra, Recasens va alertar que cal passar del concepte d’ordre al d’una seguretat entesa com “un dret dels ciutadans, una obligació del poder, i no una prerrogativa que atorga quan ho considera convenient”.
En aquest sentit, el professor de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals de l’UB, David Bondia, va citar l’article 3 de la declaració Universal dels Drets Humans per recordar que, malgrat que actualment “ens estan desviant el discurs de manera interessada”, quan parlem de seguretat “parlem d’un dret humà tant important com la llibertat”. Bondia va apuntar com l’Estat mercantilitza i manipula amb el tema dels drets humans: “ens han venut el discurs que l’Estat ens atorga drets, però l’Estat els ha de garantir fent polítiques que els reforcin”. Respecte al cossos policials, el professor va sentenciar que “la Policia no ha de ser neutral, sinó objectiva. Ha d’estar a favor dels grups vulnerabilitzats i no en mans del poder polític”.
Opacitat, impunitat i disfuncionalitat
L’acte va coincidir amb la presentació de l’Informe 2014 d’Amnistia Internacional sobre l’estat dels drets humans al món. La seva coordinadora a Catalunya, Adriana Ribas, va recordar que, dels 160 països analitzats, 3 de cada 4 governs han restringit la llibertat d’expressió durant l’últim any. En el cas d’Espanya, va destacar sobretot el retrocés que suposarà la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana, que “amplia els poders policials i les sancions, però no les garanties dels ciutadans davant els abusos, com per exemple la rendició de comptes.” En matèria penal, també es perden garanties. En la Reforma del Codi Penal Espanyol “la vaguetat dels termes que s’utilitzen fa que qualsevol cosa es pugui considerar terrorisme”, va destacar.
En l’àmbit internacional, cal un canvi d’enfocament de les mesures de seguretat preses pels Estats, que han d’anar enfocades a evitar violacions d’acord amb els drets humans i el dret internacional. “El que hem vist, en canvi, a partir de l’atemptat contra Charlie Hebdo a Paris, és com s’aplica la legislació en matèria de seguretat de forma ràpida, no meditada i sense diàleg.” Ribas va parlar de “tàctiques de repressió sense visió de futur”, recordant que la guerra contra el terror engegada pels Estats Units al 2001 “ens ha portat a un món polaritzat i encara arrossega casos com Guantànamo”. Per combatre la impunitat “la nostra experiència ens diu que reaccions impulsives, necessàries a curt termini, no funcionen, sinó que creen una situació inestable, més propícia a l’aparició de radicalismes”.
Vinculat a aquesta reflexió, Recasens va parlar de la pèrdua de pes dels Estats-Nació en “el seu domini absolut de la violència i la seguretat” davant les organitzacions a nivell global. Tenint en compte també que “el liberalisme és un sistema més centrat en l’eficiència que en l’efectivitat”, cal que la seguretat se sotmeti a canvis estructurals profunds inclús en el seu control polític: “en un marc global/local és inútil treballar de manera vertical, cal un model basat en la proximitat i la transnacionalitat”, va determinar.
En referir-se específicament a la policia, Recasens va afirmar que entre les prioritats principals, cal que es passi “de les corporacions clàssiques a la professionalització”, és a dir, “a un cos amb més empatia i capacitat de rendició de comptes, amb més especialitzacions i noves funcions”. Sobretot, es va destacar la necessitat de que el cossos de seguretat puguin resoldre els problemes reals de manera propera, passant “d’una mentalitat militar a models de naturalesa civil”.
Per a l’exdirector de l’Escola de Policia, la Llei de Protecció de la Seguretat Ciutadana és un clar exemple de “disfuncionalitat dels cossos policials”, que acaben sent simples braços executors de les decisions polítiques.
L’advocada penalista Laia Serra va afegir que molts cops les forces polítiques desconeixen la realitat del carrer, i va posar com a exemple el cas de les Bales de Goma, prohibides a Catalunya des d’abril de 2014 malgrat que la campanya contra el seu ús va ser engegada ja al 2010 per l’associació Stop Bales de Goma : “els representants polítics no coneixien les conseqüències lesives del material que estava sent utilitzat per la policia, per tant no entenien la necessitat d’obrir un debat social en un tema que afecta directament els ciutadans”.
La problemàtica deriva, finalment, de la falta de transparència i de la opacitat que envolta a la policia. “Tots els actors involucrats en el control, la investigació i la rendició de comptes dels cossos de seguretat, no coneixen el funcionament dels propis cossos”, explicava Serra, un fet que dificulta un control més proper de les actuacions policials o les seves accions, fomentant-ne la impunitat. “No és un cas ni un error, és un procés que passa perquè es permet. I més quan es nega qualsevol problema o replantejament del model”.
Un exemple clar de tot açò són les informacions errònies que el conseller d’interior, Felip Puig, o el cap de Mossos d’Esquadra van donar sobre el llançament de projectils de goma durant la nit del 14 de novembre, durant la manifestació per la vaga general i que van fer perdre un ull a Ester Quintana. Aquest cas “encara ara està obert, en fase d’instrucció i sense judici”, va recordar Serra.
Un altre exemple, aquest de corporativisme i falta de transparència, es dóna en la recent aprovació d’un codi d’ètica de la Policia de Catalunya en el que els propis agents van poder fer-hi aportacions, però on no es va comptar amb la participació d’organitzacions de la societat civil: “Si els Mossos estan redactant un Codi Ètic, ja no demano participar-hi jo, però almenys organitzacions com Amnistia Internacional haurien de ser-hi”, va explicitar David Bondia.
Actualment, el model de seguretat en el que vivim és més part del problema estructural que d’una solució per a la ciutadania. Cada cop es fa més necessari un cos de seguretat format en drets humans, que conegui de primera mà la realitat social canviant que l’envolta i amb una fiscalització constant de les seves accions. De fet, al mateix acte de dimecres, Jordi Coronas, d’ERC Barcelona, va proposar la creació d’un “Consell de seguretat amb polítics, experts i societat civil”. I es que, com va alertar Recasens, “els canvis que s’estan fent actualment són massa relatius, no es fan de forma col·lectiva i responen a escàndols concrets”.
