Ja tenim resultat de les eleccions a Israel. El perdedor és Binyamin Netanyahu
Luca Gervasoni // Poc abans que comencés la campanya electoral a Israel, el partit del Primer Ministre, Binyamin Netanyahu, el nacionalista i dretà Likud, va anuncià que es fusionava amb la llista d’Avigdor Lieberman, el partit ultra-nacionalista i ultra-dretà Israel Beytenu. Això els feia semblar invencibles. Ningú dubtava que guanyarien i que guanyarien per molt. Totes les enquestes els donaven per vencedors i preveien que superarien els 42 escons que tenien en el parlament sortint. “Necessito una majoria excepcional per governar aquest país”, deia Bibi Netanyahu. Els votants li van respondre amb una bufetada a la cara.
Va obtenir 31 escons. El seu eslògan de campanya era Un líder fort, per un Israel fort, però va perdre un quart de la seva força. El líder del segon partit més votat, el moderat i ex presentador de televisió Ya’ir Lapid, ha anunciat que no té cap intenció de ser el Primer Ministre. Tot indica que Bibi tornarà al poder, però serà una ombra de l’home fort que esperava ser. Políticament s’acosta al seu final.
Les lliçons apreses
El bloc de partits religiosos i de dretes ha perdut, però el bloc de centre-esquerra no ha guanyat. Podem simplificar-ho en dos números: la dreta-religiosa ha obtingut seixanta-un escons i els partits àrabs, de centre i d’esquerres cinquanta-nou. Es podria argumentar que un sol escó hagués marcat una gran diferència. Però la veritat és que no existeix un projecte d’Israel alternatiu al que proposa el nacionalisme religiós. Els partits del centre-esquerra no han aconseguit oferir un candidat creïble per Primer Ministre, ni un partit de govern amb una solució sòlida i profunda als més bàsics problemes d’Israel.
Per crear aquesta força és absolutament imprescindible integrar als ciutadans palestins amb dret de vot en el procés polític. Tot i ser el 20% de la població, la seva representació política sempre ha estat significativament inferior. La seva capacitat d’influir en l’agenda de decisions és insignificant. El mateix passa amb la opinió pública. Les televisions israelianes van enviar corresponsals a les seus de tots els partits jueus per retransmetre les eleccions, fins i tot a les dels partits que no van aconseguir ni el 2% mínim de representació. Però, ni un sol corresponsal va cobrir les opinions dels partits palestins. Existeix un acord tàcit que els estigmatitza: ells no són part d’Israel.
Un pot esperar que els partits que controlen el poder, vulguin mantenir aquesta realitat. Lieberman, que ocuparà un càrrec destacat en el proper executiu, ha declarat: “Els representants polítics palestins al Parlament d’Israel són col·laboradors del terrorisme. Al terme de la segona guerra mundial, els col·laboradors dels nazis van ser executats. Ara hem de fer el mateix amb col·laboracionistes dins del nostre parlament”. Però és l’esquerra compatible amb aquest racisme extrem? Mantenint els àrabs fora del joc polític, l’esquerra es castra a si mateixa. Mentre no existeixi un llenguatge de l’esquerra comú per palestins i israelians, que ofereixi una visió integradora al voltant del concepte de justícia social, és probable que no tornin al poder. Serà això, o l’apartheid.
D’altra banda, hi ha la qüestió de com pilotar una agenda dirigida a assolir la Pau i mantenir els suports internacionals actuals (cada cop més minvants). Més de 500 palestins han estat assassinats en accions de l’exèrcit d’Israel al llarg del 2012. El passat novembre es va viure una de les pitjors confrontacions armades a la Franja de Gaza. Palestina ha rebut un suport aclaparador per ser reconeguda parcialment com estat en contra de les opinions i esforços d’Israel i els Estats Units. Desprès de llegir aquests números i de més de 60 anys de conflictes, hom esperaria que les qüestions de la Pau i la guerra hagin absorbit gran part del debat electoral a Israel. Doncs no. Aquest debat ha estat el gran absent en aquestes eleccions. A Tel Aviv no es parlava de pau, tan sols sonaven els tambors de guerra.
I quins tambors sonaven? Si es fa efectiu el full de ruta de la majoria del Parlament Israelià, al llarg dels propers quatre anys, s’annexaran a Israel tots els Territoris Palestins. Els seus ciutadans poden ser relegats en reserves indígenes, les colònies jueves en territori palestí poden seguir creixent, una intifada violenta pot tornar a esclatar, Israel pot quedar aïllada internacionalment. Fins i tot, l’indestructible suport dels Estats Units pot anar-se diluint.
I quina reacció hi ha hagut a aquestes propostes? Lluny de crear-se un debat entre visions enfrontades, el debat s’ha semblat més a una carrera d’extremismes. Els partits han competit per veure qui es posicionava més clarament en contra d’avançar cap a la pau. Potser qui va anar més lluny va ser el candidat estrella Naftali Bennet, líder del partits dels colons, que ha passat de 7 a 12 escons en l’actual parlament. “Faré tot el que estigui en el meu poder per evitar que els Palestins tinguin un estat. No hem de parlar de negociacions. No hem de donar-lis ni la il·lusió de que algun dia aconseguiran alguna cosa”, declarà.
I el centre? i l’esquerra? S’han mobilitzat en contra d’aquestes declaracions generant un furiós debat? Amb algunes honroses i modestes excepcions, el que resulta sorprenent és que tot plegat tan sols s’han generat algunes febles protestes.
I el més greu es que no dubtem de que molts partits donen suport a una agenda de drets humans… si callen no és per col·laborar… és perquè creuen que parlar del procés de Pau amb Palestina avui no et fa guanyar vots.
Per cert, el passat gener va nevar sobre Jerusalem com feia dècades que no succeïa.
