Egipte. Major país del món àrab. Manté relacions multilaterals amb els Estats Units i és frontera amb Israel i Gaza. País exportador de cultura i formes de fer per als països de la regió. Ara, Egipte és la mostra de les transicions convulses. El seu procés democràtic ha capgirat amb la deposició forçada del president electe Mohammad Mursi i l’entrada de l’exèrcit com a garant transitori del control social i polític. La plaça Tahrir ha tornat a ser protagonista, dos anys després d’esdevenir icona de l’anomenada primavera àrab.
© Foto: EFE/El Cairo
Thais Bonilla // El diumenge dia 30 de juny els carrers de totes les ciutats d’Egipte es van omplir en una manifestació que va congregar més de 20 milions de persones, una mobilització mai vista prèviament. Animats pel Moviment Tamarrud (Rebel·lió), que va iniciar una campanya al mes de maig, demanaven la dimissió del president dels Germans Musulmans, Mohammad Mursi, per no afavorir una societat inclusiva i redactar una Constitució que no evidenciava les demandes de la població.
Després de diversos dies de mobilitzacions, el comandant en cap de l’Exèrcit, Abdul Fatah al Sisi, va anunciar la destitució del president Mohammad Mursi, elegit democràticament per 13 milions d’egipcis i egípcies al juny de 2012, un 51% de la població, i la suspensió de l’actual Constitució, designant així a Adly Mansour com a mandatari interí.
Gairebé simultàniament es van emetre 300 ordres de detenció contra els líders dels Germans Musulmans i es va suspendre l’emissió de televisions com Al-Jazeera. “Aquestes mesures ens fan retrocedir a la fosca època de Mubàrak, quan es prohibien partits polítics i els Germans eren arrestats en massa”, ha advertit Heba Morayef, directora d’Human Rights Watch a Egipte, en una declaració recollida per eldiario.es.
Des d’Europa, hi ha una inquietud compartida provinent de que l’exèrcit s’hagi erigit amb el poder, sobretot, tenint en compte el seu ampli historial de repressió durant les revoltes de 2011 i el seu paper durant la dictadura de Hosni Mubarak. “La situació és complexa. Hem vist que no hi ha un Estat civil real i que l’Estat segueix militaritzat. El veritable problema d’Egipte és el poder dels militars a les bambolines i la seva dimensió social “, apunta Laura Fernández, periodista a Jordània i membre d’organitzacions de la societat civil. Per la seva banda, la periodista catalana experta en mobilitzacions socials als països àrabs, Lali Sandiumenge, es mostra preocupada “perquè les conseqüències són incertes” i parla d ‘”un cop militar, però promogut d’alguna forma de manera popular”. I és que són moltes les persones que afirmen que l’exèrcit no hauria donat el pas actual si no hagués estat testimoni de la gran mobilització social contra els islamistes.
© Foto: Azza Fadaly / Egyptindependent.com
No obstant això, el periodista Iñigo Sáenz de Ugarte, especialitzat en Orient Pròxim, parla directament de cop d’Estat: “Destitució del president electe? Fet. Suspensió de la Constitució? Fet. Elecció d’un nou president a dit? Fet. Elogis superlatius de l’Exèrcit com a força clau en la societat? Fet. Promesa vaga i sense data de noves eleccions? Fet. Blindats i soldats als carrers per mantenir l’ordre? Fet. Detenció dels líders del partit en el poder? Fet. Tancament dels mitjans de comunicació contraris al cop? Fet. Els militars han emplenat totes les caselles necessàries “.
Així mateix, el periodista anglès a The Independent, Robert Fisk, va escriure: “per primera vegada en la història mundial un cop d’Estat no és un cop d’Estat. Aquestes paraules no sortiran dels llavis del president dels Estats Units (EUA), Barack Obama, ni del secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon. No ho faran perquè són milions d’egipcis els que demanden just aquest Cop d’Estat, encara que no li diuen així, per descomptat “. El periodista britànic, antic corresponsal i expert en països d’Orient Pròxim, també treu a la palestra l’estreta relació del Consell Suprem de les Forces Armades egípcies i el govern nord-americà, apuntant a la subvenció de més de 1.300 milions de dòlars que anualment ofereix els EUA l’Exèrcit, que perdria si l’acció es qualifiqués com cop d’Estat-de més a les possibles sancions internacionals-, o destacant el control que brinda Egipte en relació amb Israel als EUA.
Reaccions dividides en els països veïns
Mohamed El Baradei, premi Nobel, líder de l’oposició liberal egípcia i possible nou president d’Egipte, va declarar que el cop militar havia rellançat la revolució de 2011 que va enderrocar Hosni Mubàrak. Afirmació que sembla suggerir la legitimitat de l’ús de la força armada. A tots dos els uneix la seva oposició a Morsi, però, què passarà després? “Si les forces opositores compleixen els seus idearis haurien de fer una neteja completa dels militars i la policia. Aquesta neteja podria començar a tocar els privilegis de l’Exèrcit … Ho permetran? “, reflexiona la periodista Laura Fernández.
El ministre d’informació de Síria va declarar, en les hores prèvies a la deposició de Mursi, que “la crisi d’Egipte es pot superar si el president s’adona que la immensa majoria del poble egipci ho rebutja i demanen que es vagi”, donant suport a la acció de l’exèrcit egipci i considerant-lo “profund canvi històric”. Una declaració que s’ha d’entendre, a més, en el context del conflicte a Síria, ja que els Germans Musulmans són una de les faccions més potents que donen suport als rebels en la lluita per enderrocar a Baixar-al-Assad.
Per la seva banda, el monarca de l’Aràbia Saudita, Abdul·lah bin Abdolaziz, va ser dels primers líders internacionals en donar suport al nou Govern interí egipci. De la mateixa manera van actuar els governants d’Emirats Àrabs Units i de Jordània. Al contrari, Qatar ha mostrat, des de l’inici, el seu suport al règim islamista dels Germà Musulmans, però ha estat Turquia l’únic país que s’ha mostrat totalment contrari a l’enderrocament del president.
La Comissió de Seguretat Nacional i Política Exterior de l’Iran va apuntar a la “gestió errònia dels Germans Musulmans” com a causant de la situació actual. De moment, Israel no s’ha pronunciat al respecte, pressionat pels seus interessos geopolítics a la zona, i la societat civil Palestina aplaudeix la mobilització social però no veu amb bons ulls la ingerència de les Forces Armades.
Des de la Franja de Gaza, la societat civil lamenta que una vegada més, siguin els homes i dones que hi viuen allà qui paguin les conseqüències dels canvis polítics dels seus països veïns. El pas fronterer de Rafah, des de la seva recent obertura després de la caiguda de Mubàrak, era l’única sortida per a la població palestina resident a Gaza, des del bloqueig Israelià en 2006. Després d’haver declarat l’exèrcit egipci l’estat d’emergència, el pas ha estat tancat fins a nova ordre, empitjorant encara més la crisi humanitària de la ja de per si vulnerable població gazawi.
Els drets humans han de prevaler
Cop d’Estat o no, cal garantir l’Estat de Dret i protegir els drets i llibertats de ciutadans i ciutadanes, evitant la repressió i afavorint que la transició democràtica sigui la veritable protagonista del futur del país àrab. Per a això, cal enfortir els aparells democràtics propis de l’Estat de dret i redactar una Constitució que respecti i prioritzi la defensa i igualtat social. D’aquesta manera, es sortejaria a més el perill que la situació derivi cap a la guerra civil.
De moment, les mobilitzacions han causat xifres elevades de morts. Com ha passat en l’última manifestacions convocada pels Germans Musulmans contra l’exèrcit al costat de la caserna general de la Guàrdia Republicana, on han mort 42 persones i 300 han resultat ferides. Enfrontament que ha provocat la crida a una Intifada (revolta) per part d’aquelles persones que estan contra l’exèrcit i l’enderrocament de Mohamed Mursi. Mentrestant, Al-Baradei reitera que “la violència engendra violència i ha de ser fortament condemnada. La transició pacífica és l’única manera”.
*NOVACT va realitzar el pasat mes de juny un taller amb activistes involucrats en la lluita per la justícia social a Egipte, utilitzant les seves experiències i lluites per fer l’aprenentatge significatiu per tot el món i millorar les organitzacions pel canvi social.
